dimarts, 9 d’octubre del 2012

Els factors geogràfics del temps i del clima

 

Els elements analitzats del clima es veuen modificats per factors geogràfics, el que explica, per exemple, perquè la distribució dels climes al planeta no és exactament latitudinal. Entre els factors geogràfics més importants cal destacar la latitud, l’altitud, la continentalitat o influència marina i la disposició del relleu.

 

Latitud

La latitud influeix en el clima, ja que si ens acostem als pols la insolació i la temperatura mitjana descendeixen com a conseqüència de l’angle d’incidència solar.

La Península Ibèrica, situada entre 38º i 43º de latitud N, es localitza en la meitat meridional de la zona temperada, raó per la qual es troba més prop de la zona tropical que del Pol. Aquesta situació en la zona temperada motiva l’existència de dues estacions ben marcades (estiu i hivern), separades per altres dos de transició (primavera i tardor). La localització de les illes Canàries en una latitud clarament subtropical condiciona el clima canari i no permet parlar de distintes estacions climàtiques.

Com que la insolació i la temperatura varien amb la latitud, la façana septentrional peninsular rep menys hores de sol i les seues temperatures són més baixes que les del Sud, tot i la influència d’altres factors.

 

 

El Relleu

Dos elements del relleu condicionen el clima: l’altitud i l’orientació. Considerant que la temperatura descendeix amb l’altura aproximadament 0,65º cada 100 m., nombroses zones d’Espanya situades a 1000 m. d’altitud, tenen 6,5º menys que les zones situades a nivell del mar. Algunes d’aquestes altes zones de l’interior suporten les mínimes absolutes del país, havent-se registrat fins a -30º en zones de Terol, Guadalajara, Burgos i Albacete. Aquest factor explica també com zones d’alta muntanya com les Illes Canàries o Sierra Nevada situades al sud mostren durant bona part de l’any els seus cims nevats. En conseqüència, les zones d’alta muntanya tenen un clima distint, que pot ser catalogat com a fred i sec (ja que a baixes temperatures no hi ha evaporació). En elles, els mesos més freds d’hivern estan per davall dels 0º de mitjana.

L'orientació de les muntanyes també és important en un doble sentit. Segons la insolació, en l'hemisferi Nord les vessants orientades cap al sud (solanes) seran més càlides i menys humides que les orientades al nord (ombries). Finalment, segons quins siguen els vents dominants, les vessants orientades a sobrevent, és a dir, exposades al vent, presentaran majors precipitacions que les situades a sotavent. Aquest fet, per exemple, és molt important per tal d’explicar el clima de les Illes Canàries.

 

 

Continentalitat i influència marina.

En general, el mar actua com regulador  de la temperatura i influeix en les precipitacions per la seua capacitat de generar vapor d’aigua. El mar es calfa i refreda més lentament que la terra, exercint un efecte moderador sobre les temperatures de la costa. Per això, en el litoral, l’amplitud tèrmica és menor. Al contrari, la continentalitat accentua els contrastos tèrmics. En aquest sentit, el caràcter massís de la Península afavoreix la continentalitat i els contrastos tèrmics a l’interior.

L’efecte regulador de la mar depén en bona mesura de la temperatura de les masses d’aigua. I aquest depén, fonamentalment, de les corrents marines existents al planeta. Els corrents marins funcionen de manera pareguda a la circulació atmosfèrica, amb corrents freds provinents dels pols i càlids de les zones equatorials, el que condicionarà moltíssim les condicions climàtiques dels territoris afectats per aquests corrents. La Península Ibèrica bàsicament es veu afectada per dos corrents:

La Deriva Nordatlàntica és un ramal europeu del corrent càlid del golf de Mèxic (Gulf Stream), que afecta les costes del Nord d’Espanya, fent-les considerablement més càlides que les de la mateixa latitud de l’altra vora atlàntica.

El corrent fred de Canàries és en realitat un ramal de la Deriva Nord Atlàntica cap al sud, amb aigües més fredes que les pròpies de les latituds tropicals. Aquesta suavitza el clima canari i, per la mescla d’aigües càlides i fredes, afavoreix un medi biològic de gran riquesa.

El Mediterrani, en ser un mar tancat i xicotet, no té corrents marines d’importància. Tot i això, no cal infravalorar el seu impacte regulador sobre el clima.

 

clip_image002

 

 

La disposició del relleu

La disposició del relleu dels continents modifica l’esquema ideal de la circulació atmosfèrica. Així, considerant el predomini de vents de l’Oest en la Península Ibèrica, l’obertura de la Meseta i de la Vall del Guadalquivir cap a l’Atlàntic afavoreix la seua penetració cap a l’interior. Tanmateix, les barreres muntanyoses impedeixen que aquests arriben a l’interior de la vall de l’Ebre o a la costa llevantina, que són zones més seques.

 

La distribució dels obstacles orogràfics també condicionen el clima i el temps. Així, les muntanyes provoquen l’ascens i descens de les masses d’aire. Quan aquestes xoquen amb una serralada, es veuen obligades a ascendir per la vessant de sobrevent. L’aire, en ascendir es refreda i, com l’aire fred conté menys vapor d’aigua, se satura, produint-se pluges orogràfiques o de relleu. Quan l’aire descendeix per la vessant de sotavent, ja ha perdut la seua humitat i es calfa. Aquest fenomen  s’anomena efecte Foehn. Açò explica que les vessants de sobrevent siguen sempre més humides que les de sotavent. Com a exemple, pot comparar-se l’abundant humitat de la cara nord pirinenca, amb la sequedat de la cara sud. Un altre exemple podem veure-ho en la zona llevantina. Si els vents són del E, plourà en la costa, però les precipitacions seran frenades per les muntanyes i no arribaran a la Meseta. Al contrari, i més generalment, amb circulació de l’Oest, es produiran precipitacions sobre la Meseta però no arribaran a la costa mediterrània. El relleu també és el responsable de l’existència de vents locals o vents estacionals que d’altra manera no serien possibles.

La disposició de les muntanyes aïlla a més a l’interior de la influència marítima, reforçant la seua continentalitat, el que afavoreix, com s’ha indicat, majors contrastos tèrmics i hídrics. Per això, els climes de l’interior, especialment a la submeseta Sud, són més extremats i secs, amb més fred a l’hivern i més calor a l’estiu.