En el relleu valencià es poden distingir tres sectors clarament diferenciats que creen un relleu amb forma d’escenari allargat: un sector septentrional dominat pel Sistema Ibèric; les planes litorals; i els contraforts muntanyencs corresponents al sistema bètic.
El Sistema Ibèric
Es localitza en la meitat septentrional del territori valencià, on el Sistema Ibèric presenta una orientació NO-SE. L'origen del relleu deriva de la sedimentació marina durant el Mesozoic, dipositada sobre el sòcol paleozoic i sobre la qual va actuar l'orogènia alpina. En conseqüència, en aquest relleu es combinen materials calcaris juràssics juntament amb margues i gresos cretàcics i juràssics.
En el sector ibèric es poden diferenciar dos conjunts:
D’una banda, un conjunt de serralades, moles i corredors al nord del Millars. Ací podem diferenciar un conjunt de serres i moles de l'interior castellonenc, formades per materials mesozoics plegats i fallats i també per relleus subtabulars calcaris fallats que donen lloc a moles separades per barrancs i congostos. Destaquen les serres de Vallivana i Torre Miró, i les moles calcàries d'Ares (1318 m) i el Penyagolosa (1813 m). D’altra banda, cal esmentar les serres i corredors del Maestrat, conjunt integrat per un conjunt de serralades calcàries paral·leles a la costa, com les d'en Galceran o d'Esparreguera, d’una banda, i fosses tectòniques (graben) que donen lloc a corredors com la depressió de Tírig.
Entre els rius Millars i Palància s’estenen les serres d'Espadà i Calderona, dues alineacions molt fallades, de gres rogenc del Triàsic, i el diapir de l'Alcalatén, un conjunt d'argiles i guixos triàsics que afloren entre materials calcaris.
La depressió central
Entre les conques dels rius Túria i Xúquer s’estén la depressió central, una llarga plana litoral que s’estén per bona part del territori valencià. Destaca per la seua extensió la Depressió de València. L’origen es troba en l’afonament del golf de València iniciat durant el Pliocè. Des d’aleshores, la depressió ha anat reblint-se amb sediments dels rius Palància, Túria i Xúquer, que dipositaren materials sobre les maresmes que quedaren aïllades i de les quals únicament es manté l'Albufera. L’erosió diferencial ha deixat al descobert peus de mont (Pla de Quart, Camp de Llíria...) i petites Homes.
Al nord-est de la depressió es localitzen les serres del Túria, un conjunt de serres (Remei, Talaia, Santa Maria...) i moles calcàries (Alpont, Ares dels Oms...) emmarcades pels grans anticlinals de Javalambre, on es troba el pic de Calderón (1836 m), i Utiel, ambdós d’època jurassicocretàcica.
Per l’oest, voregen la Depressió de València l'altiplà de Requena i el massís del Caroig. L'altiplà és la continuació de la Meseta, de la qual se n'ha separat per l'acció erosiva del riu Cabriol. Consisteix en un relleu tabular lleugerament basculat cap al sud-est amb una altitud de 700-800 m de mitjana. Al sud-est de l'altiplà se situa el massís del Caroig, una plataforma calcària de relleus tabulars en forma de moles. Al sud, la Depressió està flanquejada per les serres calcàries de Corbera i del Mondúver.
La Serralada Bètica
La Serralada Bètica s’estén pel sud-oest de manera paral·lela a la costa alacantina arribant fins al cap de la Nau.
Constitueix un conjunt de plegaments amb direcció SO-NE de finals del Miocè, amb relleus més escarpats que el sector ibèric, destacant pics atalussats i valls més profundes i marcades.
En el sector bètic valencià es distingeixen tres subsectors:
Les serres i les valls prebètiques són un subsector on s'alternen grans anticlinals de calcàries cretàciques separats per sinclinals de margues i gresos miocens. Bons exemples són la vall de Xàtiva i Montesa, la serra Grossa, la vall d'Albaida, la serra de Mariola...
El domini subbètic presenta un relleu plegat amb falles, mantells de corriment i encavalcaments, on són freqüents els materials del Terciari inferior. Hi destaquen les serres d'Aitana i la Carrasqueta i les valls i les foies de Xixona i Alcoi. Cap a l'oest apareix la gran fossa del Vinalopó i al sud les serres de Crevillent i Font Calent.
El domini bètic integra les serres d'Oriola i Callosa, compostes per roques dolomítiques, i la foia enfonsada de la depressió del Baix Segura. En la costa apareixen nombroses zones pantanoses i maresmes, com les del Fondo d'Elx, i les salines de la Mata i Torrevella. L'illa Plana o de Nova Tabarca és una prolongació del relleu bètic.
El Litoral
El litoral valencià, amb més de 515 km de longitud, presenta una morfologia molt variada, relacionada directament amb les unitats morfoestructurals analitzades. Es poden distingir dos tipus de morfologia litoral:
Costes baixes vinculades a les zones sedimentàries de les planes litorals, caracteritzades pel predomini d’aigües sornes. El relleu es caracteritza per la presència de llargues platges d'arena fina, cordons de grava, zones pantanoses, marjals, albuferes i formacions dunars. Destaquen els trams de Benicarló a Peníscola, Alcossebre a Orpesa, Almassora al Barranc de Carraixet, les platges de l'Albufera i el sud de la desembocadura del Xúquer, diverses cales a partir de Dénia (Xàbia, Altea, Benidorm...) que s'engrandeixen cap al sud a Alacant, i des de Santa Pola fins a la llacuna salada de la Mata.
Marjal de la Safor entre les platges de Gandia i Xeraco
Les Costes altes es troben vinculades al sistema ibèric únicament l’espai Benicàssim-Orpesa i molt especialment al sistema bètic entre el cap de Sant Martí i el cap de la Nau. El relleu litoral mostra una profunditat del mar immediata a la costa i la presència de formidables penya-segats d'altures variables, com els caps de Sant Antoni i Sant Martí, amb més de 100 m d'altitud, o el Penyal d'Ifach i el Morro de Toix, amb aproximadament 300 m.
La Granadella (Xàbia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada